Ben segur que tots heu escoltat aquella frase que diu que els incendis s’apaguen a l’hivern. I així és, tot i que poc ho sembli si un mira la realitat del que passa quan arriba el fred. Un soci de JARC, Israel Rodríguez ha posat fil a l’agulla perquè això es materialitzi.
Sense venir de tradició pagesa, aquest jove de 32 anys d’Esparreguera (Baix Llobregat) ha aconseguit que un ajuntament confiï en aquest mètode per batallar contra els incendis. Es tracta del municipi de Collbató, situat a la mateixa comarca.
Així doncs, les seves 230 ovelles i 40 cabres, ja pasturen per aquesta zona de Montserrat. La veritat és que enguany encara no és un moment per veure’n els resultats, i és que la lentitud burocràtica de l’administració ha fet que no s’hagin pogut endegar les tasques fins al mes de maig. A partir de l’any vinent, com apunta el mateix Israel, els resultats seran molts més palpables. I és que el contracte que han signat ambdues parts compromet a prestar el servei 4 anys amb 2 més de prorrogables.
Aquest sol fet, ja té un gran mèrit, però encara és major si un sap que aquest jove va endinsar-se a fer de pastor sense experiència prèvia ni tradició familiar. Va sorgir la possibilitat de seguir la tasca d’un altre ramader de la zona que fou qui l’instruí per iniciar aquesta nova etapa vital. D’això en fa ja 4 anys! Els inicis foren durs, perquè calia obrir-se pas en un món nou, amb les dificultats afegides d’haver d’aconseguir liquiditat per no haver de patir. Amb el pas del temps, i apostes com les de Collbató, l’Israel ja pot viure al 100% al seu ramat. De fet, ell mateix explica que tenia molt clar que s’endinsava en aquest món perquè veia que, més tard o més d’hora, aquest servei que ofereix a les administracions del territori acabaria tenint demanda. Ara bé, tot i els nous episodis d’incendis que un any més han sacsejat el país, cap nova administració s’ha interessat per la seva proposta.
“S’estima, diu ell mateix, que pot ser de l’ordre d’un 50% més barat i sense ser tan efectiu i és que ni la intensitat dels treballs és la mateixa i, a molts llocs, la maquinària no hi pot accedir, en canvi, els animals arriben pràcticament a tots els racons.”
I si aquesta ja és prou interessant pel que hem detallat fins ara, en l’època actual agafa molta més força, ja que la situació geopolítica del moment amb la guerra d’Ucraïna, ha disparat el preu dels cereals. I d’aquests, se’n fa el pinso, que és el primer cost de producció de la ramaderia.
Així que aconseguir espais de pastura beneficia ambdues parts. A les administracions, per exemple, està demostrat que els surt molt més econòmic que els ramats facin aquests treballs preventius que no pas que se n’encarreguin empreses. S’estima, diu ell mateix, que pot ser de l’ordre d’un 50% més barat i sense ser tan efectiu i és que ni la intensitat dels treballs és la mateixa i, a molts llocs, la maquinària no hi pot accedir, en canvi, els animals arriben pràcticament a tots els racons.
Per cert, que l’Israel explica que combina cabres i ovelles, perquè la seva manera de menjar és diferent i, ambdues necessàries per desbrossar un indret. Conduir-les no ha estat feina fàcil tot i comptar amb l’esmentat suport inicial.
Ell mateix recorda que el primer dia que havia de pasturar sol, el gos no li feia gens de cas, tot i tractar-se d’un animal ensinistrat que també rebia del mateix pastor a qui havia comprava el ramat. Ara, però, la cosa és molt diferent. Tant és així que la seva vocació és gestionar un ramat més per poder desenvolupar aquesta tasca de prevenció d’incendis en un altre municipi.
“La part positiva és que havent precisament passat el que ha passat a Catalunya amb els incendis, posen al present la necessitat de tenir més ramats perquè, de retruc també, puguem parlar de futurs pagesos”
El soci de JARC recorda que el fet que un poble tingui ramat, també té altres conseqüències positives. Per exemple, que el fa més atractiu per la gent de ciutat. I és que el que abans era normal, creuar-te ramats pasturant arreu del país o transitant carreteres, ara és car de veure. I per això, ara agrada a la gent veure un ramat. Per tant, no deixa de ser un incentiu perquè moltes famílies visitin un determinat lloc.
I és que, bromejant, l’Israel explica que les seves ovelles i cabres són famosíssimes, perquè tothom els hi tira fotos que acaben penjades a les xarxes socials. I és fàcil imaginar-se que així deu ser, però alhora no deixa de tenir una lectura trista, i és que aquest històric ofici de pastor s’ha convertit en un element exòtic, que evoca el passat.
La part positiva és que havent precisament passat el que ha passat a Catalunya amb els incendis, posen al present la necessitat de tenir més ramats perquè, de retruc també, puguem parlar de futurs pagesos; i això passa perquè el país tingui molts més nois i noies com l’Israel, amb convicció de millora del territori i estima de sector; però també unes comarques que vegin en persones així, una aposta irrenunciable.