En Jordi Pla i en Lluís Mauri han trobat una fórmula poc habitual d’afrontar el problema de la manca de relleu generacional i la incorporació de joves
Sabem que al camp li cal un relleu generacional i que, tot i les ajudes per a la incorporació, no hi ha tants joves com el país voldria que seguissin l’activitat agrària. I molts menys encara que hi entrin sense venir de tradició pagesa. Aquesta història és un exemple que trenca aquesta realitat i que, a més, ho fa d’una manera ben peculiar.
En Lluís Mauri, de qui ja fèiem un article fa anys en aquesta mateixa secció del soci a soci, tenia una explotació de cabres de llet. A més, compta amb un obrador que li permet treure els seus propis formatges, els de Mas el Garet. Un dia, la seva filla, la Natàlia, li va comentar que un company de l’institut de Tona (Osona) d’on també és l’explotació, volia fer pràctiques en una granja. I va dir-li al seu pare, que va acceptar. Eren pràctiques d’una assignatura de Batxillerat que s’anomena “Estada a l’empresa” i que, a diferència de la d’altres formacions, són molt més curtes, de només dues o tres setmanes.
D’aquesta manera en Jordi Pla, aquest jove de llavors 17 anys, es posava a treballar per primer cop en el sector primari. De fet, com ell mateix explica, era la primera vegada que entrava en una granja i li va agradar moltíssim. Aquesta passió, ràpidament la va veure en Lluís. De fet, diu que des del primer instant va tenir clar que “aquest jove estava enamorat del sector, que tenia alguna cosa especial”. Ambdós se sentien feliços. En Jordi perquè estava fent allò que li agradava i en Lluís, perquè amb la seva figura de mentor, se sentia satisfet transmetent tot el que sabia a una persona que l’escoltava amb deliri. En Lluís destaca també del perfil del Jordi la seva bondat, una qüestió que com recalca, que no és pas menor.
La passió descoberta d’aquest jove feu que continués la formació a Quintanes, l’escola agrària d’Osona animat pel Lluís. Va cursar durant dos anys aquest cicle formatiu de grau superior de ramaderia i assistència en sanitat animal.
En Lluís el contractava com a treballador i li plantejava que, si volia aprendre de veritat l’ofici, li caldria fer més coses a part de treballar a la granja. I és que, amb tota la raó del món, aprendre aquesta feina, afegia aquest soci de JARC, pels fills de pagesos és fruit de passar moltes hores amb la família, “empapant-se” dels coneixements del pare o de l’avi en múltiples fronts. Per això en Lluís li va proposar al Jordi que l’acompanyés en diversos moments com quan havia de tancar un tracte, havia d’arreglar el tractor o assistir en fires. I en Jordi, de molt bon grat així ho feu, cosa que provocava ja que es normalitzés el que passa en moltes explotacions, que pare i fill, o en aquest cas, veterania i joventut, anessin avaluant plegats que calia fer davant diferents situacions que anaven sorgint.
Tot plegat feu que en Lluís pensés, i així ho deia literalment, que “tot això havia de tenir un premi”. I més tenint en compte que les seves dues filles no havien triat estudis per continuar l’activitat ramadera del seu pare. Tot i les dificultats que veia en les condicions fixades per l’administració, de traspassar un mínim del 51% de l’explotació, així ho va fer. Va ser només en la part d’aquesta granja ubicada a Tona (Osona) no pas de la formatgeria, que està al mateix lloc. Que és també el que volia en Jordi.
En qualsevol cas, Jordi i Lluís, amb aquest pas, es van convertir en socis de la granja de cabres. Un fet, que des de l’administració els asseguraven que no havien vist encara executar-se d’aquesta manera. Així en Jordi salvava la gran dificultat per entrar en el món de la pagesia: la immensa inversió inicial que suposa la despesa en les terres, la maquinària o les instal·lacions.
El temps i l’actitud d’un i altre han anat teixint una confiança que ha permès generar aquesta fórmula. Tot plegat començava fa quasi 5 anys i, a més dels avantatges ja explicats, també, com reconeix en Lluís, garanteix la continuïtat de l’explotació quan ell es jubili. I això té un component emocional molt fort. Perquè una explotació agrària no és un negoci qualsevol, com reconeix el Lluís, és “com un fillet, i a ningú li agrada pensar que un dia haurà de tancar portes perquè no hi ha qui continuï”.
Aquest “sentir-se reconfortat” s’accentua quan qui haurà d’agafar el timó sol algun dia compta amb aquesta gran passió pel sector.
Aquesta fórmula de mentoria o, de com es deia abans, de la figura de l’aprenent, el Departament d’Acció Climàtica l’està implementant darrerament. Es busca que hi hagi més casos com el del Lluís i del Jordi. Que la seva història, no sigui única, en el sentit estricte de la paraula.
Això de ser referent en l’àmbit agrari no li és nou a en Lluís, ja que ell, juntament amb en Carlos Pàmpols d’una altra formatgeria, Cal Quitèria d’Almacelles (Segrià), endegaven el segell “Formatge amb llet de cabres catalanes”, una fórmula que va permetre diferenciar fàcilment aquest producte d’altres competidors en un moment molt complicat de preus per al sector i que avui en dia segueix vigent al mercat i amb molts bons resultats.
Així que podem concloure que, a Mas Garet de Tona, no només s’hi fan grans formatges, perquè són és cert que són d’una altíssima qualitat, sinó que es vetlla pel conjunt del sector agrari català. Sona molt gruixut, però els fets corroboren aquesta afirmació.
