En Pau Castelló és un pagès dels pocs habituals. I és que aquest soci de JARC produeix kiwis i gestiona també l’explotació silvícola familiar. S’anomena Can Burgada i es troba ubicada a Tordera (Maresme).
Pel que fa als kiwis, fa 35 anys que en produeixen. Actualment, tenen 7 ha, 5 d’elles en producció. I això té molt de mèrit tenint en compte que és un cultiu molt complicat. Entre les necessitats que té, són mínim de 600-700 hores de fred, sòls sorrencs, àcids, molt ben drenats, profunds i amb un alt percentatge de matèria orgànica. I si tot no fos prou, també que no sigui una zona ventosa. La contrapartida, explica també en Pau, és que pràcticament no es fan aplicacions fitosanitàries. Ara bé, el maneig requereix força mà d’obra perquè pràcticament no hi ha cap tasca que es pugui mecanitzar. Però tot i així, afegeix aquest mateix jove agricultor de 26 anys, es tracta d’un cultiu que acaba sent rendible.
L’explotació de kiwis no s’escapa del canvi climàtic. En aquest sentit, aquest soci de JARC afirma que ara no s’entén tirar endavant una parcel·la d’aquesta fruita sense xarxa. A més, les hores de fred cada vegada són menors i les floracions a deshores. Aquestes plantes, a més, no poden patir estrès hídric. Can Burgada compta amb una bassa per poder atendre les necessitats d’aigua de les seves plantes, però, reconeix el mateix Pau, anys com aquest fan que s’hagi de calcular molt bé les quantitats que s’empren per arribar a final de campanya.
Sobre aquesta qüestió de l’emergència climàtica, paga la pena explicar que aquests kiwis no fan grans viatges com molts altres, ja que es consumeixen a Catalunya, principalment a la demarcació de Lleida, cosa que fa que tinguin una minsa petjada de CO2 a l’atmosfera. A més, relata en Pau, l’explotació de kiwis faria de tallafocs en un hipotètic incendi a la zona.
“la major part de les 300 ha de bosc es destinen a l’extracció del suro de les alzines sureres, llenya d’alzina i de roure i també bruc i arboç”
Si continuem parlant de la relació amb l’entorn natural, en Pau també es lamenta de l’afectació del porc senglar. Assegura que aquesta plaga fa que ara mateix sigui impensable que les finques no comptin amb mesures perquè aquests animals no facin destrosses als conreus. Però tot i emprar elements com tanques antisenglars, malles, pastors elèctrics o fer amb els caçadors les reglamentàries batudes no acaba sent suficient per evitar, com ha passat, que alguns exemplars entrin als conreus de kiwis i facin estralls. Aquest jove productor creu que l’administració hauria d’actuar amb més contundència davant aquesta situació de la que ja s’ha queixat. Entre les accions que al seu entendre caldria tirar endavant, hi ha la de destinar més recursos per controlar la població d’aquests mamífers o donar ajudes directes per pal·liar els elevats costos que suposen els elements de seguretat que s’ha vist obligat a posar a les finques. De fet, aquest problema és tan important, afegeix ell mateix, que ha renunciat a fer plantacions en zones que hi ha detectat passeres de porcs senglars.
Tornant a la qüestió de la previsió d’incendis, cal destacar especialment l’activitat silvícola de l’explotació. De fet, aquesta és l’altra gran pota de Can Burgada. Tenen una part destinada a fusta en un camp de xops o pollancres. Però la major part de les 300 ha de bosc es destinen a l’extracció del suro de les alzines sureres, llenya d’alzina i de roure i també bruc i arboç (que molts cops provenen de les neteges que fan al bosc). A més, fruit de malalties que afectaven castanyers i pins marítims, han plantat pins insignes, uns arbres de creixement ràpid i recte que també serveix per, d’una banda, fer fusta i per l’altra, la provinent dels diàmetres més petit i la capçada, s’empra per fer paper (cel·lulosa).
Tot i aquest aprofitament de diverses fonts, és complicat treure’n un adequat rendiment econòmic, una situació que s’ha accentuat amb l’encariment global dels costos de producció. D’una banda, el mercat no valora aquests elements als preus que pertocaria i, per altra, el temps de poder recol·lectar la matèria primera acostuma a ser molt llarg. Sobre aquest darrer aspecte en Pau ho exemplifica amb dos casos: passen quaranta anys d’ençà que es planta un pi fins que el talles i, d’un brot d’azina, per recollir un suro de qualitat en poden passar 80 d’anys. Per tant, no és d’estranyar que hi hagi poca gent que es dediqui a la silvicultura. Per això reclama que es doni més suport des de les administracions a aquesta activitat. I el cert és que la seva reclamació és ben lícita, perquè és capital que es pugui tenir cura dels boscos catalans. Cal recordar que els missatges que llença l’administració en aquest àmbit des de fa temps és que “hi ha un volum de superfície boscosa a Catalunya que és impossible de gestionar amb els recursos públics”. I això fa que, conjuntament amb els incendis de nova generació pel canvi climàtic i haver multiplicat per més del doble l’espai que ocupen boscos i bosquins, cal trobar una rendibilitat a aquesta activitat com busca l’explotació d’en Pau. Per tot plegat ara són explotacions que són cares de veure, però cal trobar la fórmula perquè això es reverteixi; perquè el que cal com a estratègia de país és que hi hagi molts més “Cans Burgades” arreu del territori.
