Ecomaus és una firma lleidatana que transforma les seves pomes en unes confitures 100% naturals i ecològiques. Poques explotacions fructícoles fan transformació, per això ens ha interessat i molt, la proposta d’Ecomaus
Es tracta d’una firma que, des de fa 2 anys, elabora confitures de poma Fuji ecològica. Està situada, a més, en una zona que no és excessivament de tradició fruitera. Concretament, l’empresa està al poble d’Anglesola, a l’Urgell.
Per això, a una de les seves responsables, la Montse Clavé, ràpidament li demanàvem que ens expliqués per què van decidir tirar endavant una proposta d’aquesta naturalesa. Ens deia que, d’entrada, era per poder aprofitar els minvaments que la producció ecològica produeix. Aquestes, afegia la mateixa sòcia de JARC, són més elevades que les del convencional.
A més, el projecte de la transformació té la nítida vocació de buscar un valor afegit al producte que generen. En aquest sentit, assegurava que la tasca de comercialització estava sent molt més complicada de la que havien previst inicialment. Han visitat moltes botiges ecològiques i també disposen d’un web on vendre: www.ecomausfruit.com
Donar sortida al producte requereix picar molta pedra sense resultats garantits, explicava la mateixa Montse. I creieu-me que tastant les seves confitures és complicat d’entendre. Entre les coses fantàstiques del producte hi ha l’olor, aquella que els més grans recorden que impregnaven les llars, quan a les cases de pagès es feien aquests productes. De fet, això assevera la mateixa sòcia de JARC, els ha passat moltes vegades.
Ara bé, hi ha un motiu de pes que la segueix empeny cada dia en aquesta batalla: el futur del seu fill. I és que el petit de la casa va decidir seguir l’activitat familiar, la de pagès. Ell és en Josep Martí, un cas totalment atípic al municipi. Als seus 25 anys és el pagès més jove del poble, i amb diferència! Ja que els següents amb edats més baixes ronden quasi el doble de la seva edat, els quaranta i escaig. Molts de la seva quinta, han marxat del poble. Un bon exemple n’és la seva altra filla, la Mariona, que ha estudiat Organització Industrial i Mecànica i viu a Barcelona.
Ell, per cert, reconeix que li agrada aquesta feina, que és a la que es vol dedicar. Però parlant, com ho fèiem, poc després de les famoses gelades que van afectar de manera històrica les produccions de la plana de Lleida, feia que la família es mirés el futur amb incertesa. Tots els mitjans de comunicació han publicat les xifres d’afectacions del 80, 90 o 100%, però us he de confessar que aquests números són ben freds acostumats com estem a xifres que no tenen ànims. Per a això, a alguns, com un servidor, se’ns fan més dures, més reals, quan, com va passar, ens vam dedicar amb la Montse a obrir diverses flors i van veure com totes estaven negres per dins, com una macabra metàfora del futur més immediat del sector.
La mateixa Montse assegurava llavors que si no es plantejaven ajudes de veritat, caldria replantejar-se seriosament la continuïtat al sector. Ho deia, això sí, amb un somriure que la defineix prou bé, que destil·la esperança. I és que tot i la delicada situació del moment, no va deixar de mostrar en cap cas la seva millor versió, la de regalar tota l’estona un somriure autèntic quan parla del seu ofici, del seu projecte, del seu futur.
Ara mateix, poc abans de tancar l’edició de la revista, reconeix que les ajudes anunciades de 40 M€ són difícils de valorar si no se sap que els pertocarà a cada un dels afectats.
En qualsevol cas, la situació d’enguany, tot i que és excepcional, no deixa de ser un exemple més de les dificultats que viu el món de la fruita. Per això la família va decidir apostar també per cultius amb menys dents de serra, com ho són els festucs. És cert que el potencial productiu tarda en arribar, uns 6 anys, però ella mateixa reconeix que paga la pena apostar per cultius com aquests que presenten un futur més prometedor. També sap que les flors cada temporada rebroten de nou, i en termes generals el que fan és, a més d’alegrar la vista i acabar donant els fruits d’un llarg treball, recordar que arriba el bon temps. Un factor que aquesta explotació treballar per no deixar a l’atzar, sinó perquè sigui una certesa de cada primavera.