Ramon Flotats, soci de JARC, es mostra convençut que és més rendible no vendre que regalar cireres sota la cotització que pertoca.
El preu de la vida s’ha disparat. Això no és cap notícia, però si un maldecap que la pagesia coneix prou bé. Dit això, no és pas el primer cop que els costos i el preu de venda incideixen en els balanços d’una explotació. De fet, és un mal endèmic de molts sectors que expliquen gran part dels problemes que sofreixen l’agricultura i la ramaderia.
A la Torre de l’Espanyol (Ribera d’Ebre) un soci de JARC, Ramon Flotats, porta temps rebel·lant-se contra aquesta situació i, el que és encara més important, obtenint resultats. Es tracta del productor de cireres que va concloure que per poder defugir de les perverses dinàmiques del mercat havia de dependre’n el mínim possible. Així que, ell mateix se n’ocupa de la major part dels aspectes post collita, aquells que li poden distorsionar els preus. Així de la seva marca Cherrieco en fa la distribució i comercialització. Ven principalment a Veritas, i aprofita el trajecte de terres tarragonines cap a l’àrea metropolitana per repartir producte a diferents botigues. Això fa que, a part d’aquesta coneguda firma, estigui en establiments de l’àrea de Barcelona.
Però perquè l’estratègia aconsegueixi resultats són claus altres aspectes. D’entrada que es tracta d’un producte ecològic, una etiqueta amb la què va començar a endinsar-se fa uns 7 anys. Ell venia del món convencional, però va poder conèixer els canals de distribució arran de formar part d’un projecte de distribució de productes ecològics. Un altre aspecte essencial de la seva proposta és la qualitat al lineal. Les seves cireres es cullen al punt òptim de consum i, l’endemà, ja es troben al punt de venda; és a dir, amb una frescor que nota ràpidament el consumidor.
La idiosincràsia de la cirera fa que sigui dels productes que menys es poden mecanitzar o, dit d’una altra manera, que més mà d’obra necessitin, cosa que, en conseqüència, fa molt menys possible que “s’hi tirin grans firmes”.
Tot plegat encara té més mèrit quan un descobreix que en Ramon no ve d’una tradició de generacions produint cireres. De fet, el seu pare en tenia poquetes, tot just un centenar d’arbres. A casa seva l’aposta era per l’ametlla. Però aquest soci de JARC quan va tenir les regnes de l’explotació va decidir apostar fort per aquesta petita fruita dolça. Preguntat sobre el perquè, es nota ràpidament que no fou una decisió improvisada: ell va detectar que aquest sector podria ser dels que més protegit estigués davant apostes de grans inversionistes.
La idiosincràsia de la cirera fa que sigui dels productes que menys es poden mecanitzar o, dit d’una altra manera, que més mà d’obra necessitin, cosa que, en conseqüència, fa molt menys possible que “s’hi tirin grans firmes”. També juga un punt a favor la naturalesa tan perible de la cirera. Hi ha molt poc marge per posar el producte al mercat i menys per emmagatzemar-lo. Això encara espanta més apostes de “macrofirmes” per fer-hi grans apostes productives.
Tots aquests arguments han donat força al relat d’en Ramon que, sabedor de tot plegat, no vol caure en el parany del seu propi plantejament. Per això sap que, tot i estar en fase de creixement, aquesta ha de tenir un sostre que ja s’ha marcat. La seva explotació compta amb unes 8 hectàrees productives que, segons l’any, poden generar de 20.000 a 40.000 quilos. Una superfície similar és la que disposa amb arbres en creixement que li han de permetre arribar als 100.000 quilos. Però com ell mateix apunta, sobretot no per malvendre producte, perquè, com ens demostra, matemàtiques en mà, és més rendible vendre menys a bon preu que regalar producte. Una aposta aquesta de fer-se valer que li ha permès tenir certa tranquil·litat amb el rendiment de la seva empresa.
