Economista especialitzat en agroalimentació. Actual director de l’Observatori d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes (Obealimentària). Destaca de la seva trajectòria com a director d’Administració i Sistemes d’Informació de l’IRTA o Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (Premi ACCID 2003), i com a cap del Gabinet Tècnic del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. Ha simultaniejat la seva activitat amb la docència i la divulgació en revistes tècniques i de divulgació. És autor o coautor de 12 llibres, entre ells Gestión integrada, Entendre l’agricultura i El sistema alimentario.
Ens trobem amb un panorama força convuls, agreujat darrerament pel conflicte bèl·lic a Ucraïna. Quines seran les conseqüències si es perllonga aquesta situació en el mercat de l’alimentació i l’energia?
Sense correctius aquesta situació deriva en serioses disrupcions dels mercats, eixamplament de la pobresa i major tensió social i política. Si, per exemple per causa de la guerra, Ucraïna no pogués aportar la seva producció de cereals al mercat, no tindríem només un problema de preus sinó que no tindríem suficients cereals per cobrir la demanda mundial. Però el tema ve de lluny, la dinàmica dels mercats fa anys que ens van avisant, La ràtio dels estocs globals de cereals en relació amb el seu ús fa cinc anys que baixa.
Com es podria amortir l’impacte d’aquesta crisi?
A curt termini, es podrien cercar noves vies de proveïment, fins i tot rebaixant criteris de qualitat, tal com ja ha proposat la Unió Europea, revisar les mesures del Green Deal amb l’objectiu d’incrementar la producció, etc. Les mesures a llarg termini són més complicades, ja que exigeixen la coordinació global de tot el món, organitzar millor els recursos, avançar cap a tècniques de producció més eficients i sostenibles (dos termes que solen anar lligats) i ser implacables amb la lluita contra el canvi climàtic. Però hi ha un factor que ho espatlla tot, que és la desigualtat, un problema que s’agreuja dia a dia i s’accentua amb cada crisi, ja que els beneficiaris d’aquesta desigualtat ocupen les posicions més sòlides del poder.
Catalunya importa el 20% dels cereals d’Ucraïna i el 2% de Rússia. Durant els primers dies del conflicte vam poder comprovar que malgrat que el cereal havia arribat als ports, es va produir un augment del preu. Quins són els motius i com podem reduir la dependència de països tercers?
El preu dels cereals depèn de l’oferta i la demanda, però pot quedar modificat per moviments especulatius generats, sovint, als mercats de futurs. Els mercats de futurs que van néixer fa més de 150 anys van ser concebuts com a una forma d’estabilitzar els preus, però han acabat esdevenint un gran disruptor dels mercats en benefici d’uns pocs grans especuladors. Regular aquests mercats, excloent els operadors no comercials, és del tot necessari, però no hi ha voluntat per fer-ho. Quan a reduir la dependència de països tercers, podem adaptar millor la producció a les nostres capacitats i modificar el consum i dirigir-lo més a la producció pròpia. A més el consum de proximitat té molts avantatges, en tant que redueix emissions de CO2 i defensa l’agricultura pròpia i amb ella el paisatge i la cultura del país. Però, sobretot, per reduir dependència hem de produir més i millorar el grau d’autoproveïment.
El Pacte Verd i l’estratègia del camp a la taula ja semblava inassolible pel sector agrari abans d’aquesta tempesta perfecta. Sabíem que comportaria una pèrdua productiva. Quins canvis ha d’introduir la política agrària europea per trobar l’equilibri entre la sostenibilitat ambiental i econòmica?
El Pacte Verd té en alguns aspectes un contingut excessivament ingenu. L’objectiu de la sostenibilitat no es pot abordar descuidant l’exigència de produir aliments suficients i a preus assequibles per tota la població. Avançar en aquesta pluralitat d’objectius és complex. Cal reformular-lo d’acord amb criteris més realistes, sense cedir en els aspectes que més incideixen en la lluita contra el canvi climàtic, però defugint de solucions màgiques i propòsits inassolibles. El camí és la ciència i la tecnologia que ens pot aportar solucions en relació amb l’eficiència productiva i la gestió respectuosa de la natura.
“Cal modernitzar els regadius, el regadiu eficient és bàsic per produir més fins i tot per preparar-se per un futur amb menys aigua.”
“Cal preservar els espais agraris com a espais estratègics del país”
“La ramaderia intensiva ha jugat un paper clau en el sosteniment de la població a les àrees rurals.”
I pel que fa a Catalunya, com podem treballar a favor de la sobirania alimentària, augmentar el nostre potencial productiu?
Catalunya s’ha instal·lat en un “ideologisme” (abús de la ideologia) absurd i dogmàtic i en la cultura del “no a tot”. Aquest és un mal camí que no arriba enlloc. Per augmentar el grau d’autoproveïment primer haurem de canviar la mentalitat i avançar en solucions reals, a més d’evitar que se continuïn prenent decisions contra l’agricultura. Si volem produir més, el primer de tot seria recuperar els potencials del Segarra-Garrigues, potencials que han sigut retallats basant-se en exageracions i falsedats, i que podrien suposar un increment d’un 25% de la producció, ara seria un bon moment per replantejar-ho. Cal posar en marxa el Xerta-Sènia. Cal modernitzar els regadius, el regadiu eficient és bàsic per produir més fins i tot per preparar-se per un futur amb menys aigua. Caldria impulsar l’agricultura periurbana com a una activitat econòmica preferent de cada municipi, en comptes de maltractar aquests espais amb l’expansió desordenada de la població. Per exemple el Baix Llobregat és un espai que té grans potencials amb una agricultura tecnològicament avançada, La tecnologia és una eina clau que ens pot portar a més productivitat i més sostenibilitat. Cal avançar en l’agricultura de precisió. Cal recuperar produccions abandonades, però alhora posar les bases perquè puguin ser rendibles. Si es vol es pot millorar molt, tanmateix això només es pot fer en un país que entengui que els aliments no neixen al supermercat. Alhora si volem impulsar la producció local, cal que també impulsem el consum local. Finalment, cal evitar de manera contundent l’ocupació de plaques solars a terrenys agrícoles productius. En general cal preservar els espais agraris com a espais estratègics del país.
S’està criminalitzant el sector ramader amb arguments poc sòlids. Quins paràmetres caldria tenir en compte per definir el model de ramaderia sostenible també econòmicament i assequible per al consumidor?
Una activitat és sostenible si no compromet el futur, si no afecta els equilibris mediambientals. Podríem dir que una ramaderia és sostenible si no emet gasos efecte hivernacle ni contamina més enllà de la capacitat natural de recuperació dels equilibris. En aquest sentit estricte la ramaderia intensiva és més eficient i són més controlables les seves emissions de GEH amb instal·lacions ramaderes i pràctiques productives adequades. A més la intensiva permet proveir-nos de proteïna de qualitat a uns preus molt més assequibles. Però l’extensiva aporta també alguns valors ecosistèmics que cal tenir en compte. Ambdues ramaderies tenen sentit en determinada proporció. En qualsevol cas hi ha feina a fer per reduir els impactes, les granges no poden ser emissores de metà i les dejeccions han de tenir una sortida correcta al camp o en biotransformació.
Quin ha estat i és el paper de la ramaderia intensiva a Catalunya i quin panorama ens trobaríem si desaparegués?
La ramaderia intensiva ha jugat un paper clau en el sosteniment de la població a les àrees rurals. El sistema d’integració ramadera amb sinergia amb la producció cerealística, va esdevenir una opció competitiva capaç d’impulsar la indústria agroalimentària, una indústria que avui és la primera indústria del país. Aquesta opció agro-ramadera va ser una de les causes de sosteniment de la població fins i tot a les terres més pobres de secà. Alhora va proveir de proteïna càrnia a uns preus assequibles. La seva desaparició seria un factor de regressió demogràfica i productiva, cal adonar-se que molts camps de secà es conreen perquè hi ha la sinergia amb la granja, si no s’abandonarien. Però darrere de la seva desaparició s’enfonsaria el primer sector industrial del país que té en el subsector carni-ramader el seu pilar principal.
Tenim molts deures pendents també pel que fa a les energies renovables i la gestió forestal a Catalunya…
En energies renovables Catalunya està a la cua d’Espanya. Dinamarca ensenya els molins com a reclam turístic, aquí no els volem ni veure. La cultura del no a tot s’hauria de superar amb una millor planificació territorial i governs forts que entenguin que no es pot complaure a tothom. En relació amb les energies renovables cal fer progressos evidents potenciant, en primer lloc, l’autoconsum i preservant intocables els espais agraris.
En relació amb la gestió forestal cal impulsar urgentment la gestió productiva del bosc amb criteris de sostenibilitat, cal reduir el risc present d’un gran incendi devastador. Cal esponjar aquest bosc i cal crear-hi ruptures amb conreus i pastures per a la ramaderia extensiva. La viabilitat d’aquesta aposta requerirà impulsar el consum dels productes del bosc per a energia o per la construcció. Alhora caldrà que aquest conjunt d’activitats tinguin un retorn com a pagament per la seva aportació en serveis ecosistèmics.