Article d’opinió de Jaume Domènech, cap sectorial de Laboral de JARC
Vivim moments durs i complexos, marcats per una pandèmia mundial, amb conseqüències a nivell humà i econòmic que ens han portat a uns límits que no podíem haver imaginat fa uns mesos. Des de JARC, vam ser molt conscients des del primer moment, de què érem un sector essencial i havíem de continuar produint aliments.
Per a nosaltres, i així ho vam comunicar públicament, el més important era protegir la salut de les plantilles fixes i temporals, i els titulars de les explotacions. Per això vam defensar que s’havia de contractar només persones amb les quals treballaven habitualment. La nostra voluntat va ser evitar el que ha provocat l’efecte crida de temporers provinents d’altres comunitats. La contractació s’havia de fer de forma ordenada i s’havia de controlar que ningú es desplacés si no tenia un precontracte de treball al lloc de destí.
El Conveni Agropecuari de Catalunya, que estem segurs que la gran majoria d’empresaris compleix, estableix que els titulars han de donar allotjament als treballadors que tenen el seu domicili habitual en un radi superior a 75 km de l’explotació agrària. Un cost que, per cert, no han d’assumir la majoria de sectors. També vetllem perquè es compleixen les normes i recomanacions sanitàries fixades amb relació a la pandèmia, i proporcionin els EPI i el material de protecció necessari. No oblidem però que cal que es treballi perquè el preu que es paga als productors agraris sigui adequat per poder assumir totes aquestes despeses afegides.
“Realitzar proves per detectar Covid-19 a aquestes persones no ens sembla una mesura efectiva, si no s’acompanya de solucions perquè tinguin un sostre.”
Són moments molt difícils en l’àmbit laboral també. El confinament i cessament de totes les activitats no essencials ha provocat un gran creixement de l’atur, i molts homes i dones s’han desplaçat allà on se suposava que hi havia demanda de mà d’obra. Aquestes persones que s’agrupen o dormen al carrer de Lleida no són necessàriament temporers de la campanya de fruita. De fet, son gent que busca feina, però evitar que visquin al carrer no està a les nostres mans, no és responsabilitat dels productors agraris.
Aquesta és una problemàtica social recurrent que enguany encara ens preocupa més perquè implica un greu risc sanitari per elles mateixes i per la resta de població. Des de JARC, instem a les administracions a actuar amb mesures efectives per evitar aglomeracions als espais públics. Realitzar proves per detectar Covid-19 a aquestes persones no ens sembla una mesura efectiva, si no s’acompanya de solucions perquè tinguin un sostre.
No podem obviar que molts d’ells provenen de països de fora de la UE i la seva situació legal no està regularitzada. El procés per obtenir el permís de residència dura com a mínim tres anys. Durant aquest temps és obvi que han de sobreviure. Aquesta política els deixa en una situació de vulnerabilitat, i són els polítics que poden i han de solucionar aquest problema. Molts dels que ara formen les plantilles fixes de les empreses catalanes han passat per aquest llarg procés. Son immigrants que han ajudat a aixecar les nostres empreses quan els treballadors autòctons van decidir treballar en altres àmbits laborals.
En tots els sectors hi ha de tot. No hi ha cap que pugui dir que el cent per cent del seu col·lectiu fa les coses bé, per això ens indigna que en determinades situacions es culpabilitzi de forma generalitzada tot el sector agrari.