Família Lleixà: vinya i resiliència al Penedès
En Josep Lleixà, junt amb els seus fills, el Josep Ramon i el Joan, es dediquen al cultiu de la vinya al Penedès, concretament a Castellví. Treballen la terra i produeixen raïm per a diferents cellers de la zona, mantenint viu un ofici que cada cop costa més de mantenir.
La seva història no comença amb ells, sinó amb l’avi, que va arribar des de les Terres de l’Ebre i es va establir al Penedès. Des de llavors, generació rere generació, han continuat treballant la vinya.
El que els diferencia, expliquen, és la diversitat de varietats amb què treballen. “Tenim moltes varietats si ho compares amb la majoria, i això ens obre portes a diferents cellers, no només als convencionals.” I és just això el que els permet adaptar-se millor al mercat.
I feina, precisament, no en falta. Però mans, sí.
Els reptes del sector són clars: burocràcia, preus baixos i dificultats per trobar mà d’obra. En el seu cas, tenen la sort —i ho diuen així— que els dos fills han volgut continuar el projecte familiar. “Entre els tres podem anar fent”, explica el Josep. Però el problema no desapareix: cada cop hi ha més terres al voltant que es queden sense treballar, i encara que volguessin ampliar, no poden assumir més superfície sense personal.
A tot això, s’hi suma un factor força incontrolable: la sequera. La del 2023 va ser especialment dura. “Hi va haver ceps que es van morir. I recuperar-los no és cosa d’un dia: han estat tres anys perquè tornin a estar bé.” El que més els sorprèn no és només l’impacte, sinó que mai s’havien plantejat que la sequera pogués afectar tant la vinya. I això fa pensar. Perquè abans que es repeteixi, cal prendre mesures.
El projecte també ha evolucionat. Tradicionalment, havien treballat en convencional, però amb l’entrada dels fills van apostar també per l’ecològic. En aquell moment, el preu compensava el risc. “Valia la pena”, expliquen. Ara, però, la situació ha canviat. La diferència de preu entre ecològic i convencional s’ha anat reduint fins al punt que, en molts casos, ja no compensa assumir els riscos afegits. Actualment, el pare continua amb el convencional i els fills amb l’ecològic, però tots coincideixen en una cosa: la línia que separava els dos models cada cop és més fina.
Mirant cap al futur, no són especialment optimistes. No per falta de ganes, sinó per acumulació de senyals. Molts cellers busquen raïm fora del territori. Els preus no acompanyen. I, mentrestant, el paisatge també canvia. Cada cop hi ha més vinyes abandonades, menys veïns de tros, menys vida al camp. I això no és només una qüestió econòmica: és també un problema de territori. Camps sense treballar resulten en més risc d’incendis. I això, en zones com la seva, no és cap broma. A tothom li agrada gaudir del paisatge que té el Penedès, però falten polítiques efectives per part de totes les administracions.
El canvi climàtic també es fa evident en coses que abans eren inamovibles. Com la verema. “Abans collíem al setembre. Ara, a principis d’agost.” I cada any s’avança una mica més.
Si hi ha una cosa que troben a faltar especialment és la comunitat. Aquella vida de camp compartida que, a poc a poc, s’ha anat diluint. “Abans anaves al tros i sempre trobaves algú. Ara ja no.” La verema, que abans era una festa, avui és un dia més. No només perquè han canviat les maneres de fer, sinó perquè també han canviat els temps. “Abans es feia tot sense pressa. Ara sembla que hi hagi pressa per tot.”
I tot i això, hi continuen sent.
Perquè també saben veure què els dona aquesta feina. La tranquil·litat de treballar al camp. La llibertat d’organitzar-se. La satisfacció de veure com la vinya creix i dona fruit. I, sobretot, el fet de poder-ho fer en família. Per al Josep, això té un valor especial: saber que el que ha construït no es perdrà. Que quedarà en mans dels seus fills.
“Que la vinya no s’acabi perdent com ha passat amb tantes altres.”
Donar veu a projectes com el de Josep Lleixà i fills és posar cara a una realitat que sovint queda fora del focus. Una realitat que parla de dificultats, sí, però també de compromís, de continuïtat i de territori. Perquè el futur del sector no s’explica des d’un despatx. S’explica des d’aquí: Des de la vinya.
