Jordi Codorniu: mantenint viva la tradició del cultiu d’arròs al Delta de l’Ebre
A l’Aldea, al Delta de l’Ebre, el cultiu de l’arròs forma part de la història de moltes famílies. Entre elles, la de Jordi Codorniu, que són arrossaires des de fa quatre generacions. En Jordi, fa tres anys que va prendre el relleu de l’explotació familiar, i juntament amb el suport de la seva mare, que s’encarrega principalment de la part administrativa, continuen mantenint viva la tradició del cultiu d’arròs al Delta.
Des de llavors, ha hagut d’enfrontar-se a múltiples reptes, des de la variabilitat climàtica fins a la pressió de plagues com el caragol poma, que han obligat a modificar tècniques tradicionals i a replantejar la gestió de l’arròs.
Tot i que ja feia vuit anys que treballava al camp per a tercers i el coneixia de primera mà, la incorporació plena a l’explotació familiar no va ser fàcil. “Els primers anys van ser durs, però ara ja ho vivim amb un altre ritme.” Codorniu té clar que el relleu generacional continua sent un dels grans reptes del sector: “Si no ho has viscut a casa, incorporar-te al camp és molt complicat. No és només una qüestió de diners.”
Fer d’arrossaire al Delta va molt més enllà de sembrar i collir. El control de l’aigua és clau per garantir el cultiu i evitar la salinitat del sòl. “L’arròs aquí es fa literalment dins l’aigua. Cada dia has d’anar a mirar que no es quedi sec”, resumeix. Una feina exigent, marcada pel calendari agrícola i per visites constants al camp. “Per a molts, el fangueig és el final de la campanya. Per a mi, és quan comença la següent.”
En els darrers anys, l’ofici ha canviat profundament. La mecanització ha transformat la manera de treballar, però no ha reduït la complexitat de la feina. “Hem passat del cavall i la trilladora a la collitadora que ho fa tot en un dia, però l’esforç continua sent el mateix.” A aquests canvis s’hi ha sumat l’impacte del caragol poma, una plaga que va obligar a replantejar tècniques tradicionals. “Ningú es creia que l’arròs es pogués fer sense aigua, però la sembra en sec ens ha permès adaptar-nos i dormir una mica més tranquils.”
El mercat és un altre dels grans fronts oberts. Els preus baixos i la competència de producte importat condicionen la viabilitat de moltes explotacions. “Competim amb productes de fora que no juguen amb les mateixes normes”, lamenta. Per això, Codorniu es planteja alternatives de futur com la transformació pròpia i la venda directa: “No vull dependre només de vendre al gros. Potser no serà un gran molí, però serà el que a mi em vagi bé.”
Compromès amb el sector, participa activament a JARC, on defensa que la pagesia necessita molt més que ajuts econòmics. “Quan ets dins del sector te n’adones de tota la feina que hi ha darrere. També hem de defensar l’ofici.” Des de JARC donem suport als petits productors. Acompanyar trajectòries com la seva vol dir defensar un model agrari basat en explotacions familiars, arrelades al territori i amb voluntat de futur, on la professionalització i la passió pel camp vagin de la mà.
Per al Jordi, la satisfacció va molt més enllà del rendiment econòmic. “El millor moment és quan acabes la campanya i veus que el cultiu ha anat bé, que està sa i ha crescut com tocava”, explica. És una manera de viure la pagesia que combina tradició i adaptació, on cada decisió —des del maneig de l’aigua fins al control de plagues— forma part d’un aprenentatge constant. “Això és una cosa que es porta a dins. O ho tens, o no”, afegeix. La seva visió, on el respecte pel cultiu es combina amb la voluntat d’innovar i adaptar-se als canvis, defineix l’esperit d’un model agrari jove i professional.
